El passat 30 de juliol al plenari ordinari el grup del Partit Popular presentà una moció para instar al gobierno municipal de Llíria a que se tramite una modificación presupuestaria en la que se plantee la reasignación de hasta 619.740 correspondientes a los créditos presupuestarios previstos para festivales, concursos,actuaciones, ferias… y se destinen para atender necesidades de primer orden.
Sense escoltar prèviament l’argument de la Portaveu la Senyora Mazzolari al plenari pel qual presenten aquesta moció, jo com a ciutadana però, sobretot, com a treballadora del sector cultural no acabe bé d’entendre si la seua motivació ve donada per raons d’índole sanitària o per motius econòmics.
Si atén a la primera, està més que demostrat que, ara per ara, des que s’inicià la nova normalitat cap rebrot ni cap cas de contagi s’ha donat al sí d’un esdeveniment cultural. Tal volta també seria necessari aclarir qué entén el Partit Popular per cultura . Ho dic perquè dins de les partides culturals que volen mantenir està la destinada a festejos taurins però, en canvi, proposen reduir les partides de Programació Musical Estable, el Desenjazz o el Llum Festival entre altres.
I dit açò, per posar dos exemples contrastants. En una, als bous és impossible garantir les mesures de seguretat donada la naturalesa de l’espectacle mentre que en els concerts musicals o espais escènics sí que és possible perquè existeix un document on queda regulat les mesures sanitàries a aplicar. Quin sentit té, aleshores, mantindre la partida econòmica d’allò que no es pot realitzar i minvar aquelles que sí són possibles programar?
Si la moció atén a raons econòmiques, aleshores no entenc el motiu d’aquesta ja que el Partit Popular al llarg d’aquestos mesos ha estat a favor de les ajudes a autònoms i xicotetes empreses.
Sols puc arribar a la conclusió que aquestes senyores i senyors del Partit Popular tenen una visió molt idealitzada d’allò que és ser artista i,per tant, un desconeixement enorme del sector cultural en matèria laboral. Perquè si s’informaren mínimament del tema s’adonarien que l’entramat cultural està, en la majoria del seu percentatge, format per autònomos i xicotetes empreses.
Fer art també comporta una activitat económica i, precisament, el sector cultural ho ha passat molt malament amb aquesta crisi sanitària, possiblement, un dels més perjudicats.
L’Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas ha fet un seguiment del sector cultural des de 2011 a través de l‘Informe sobre “el estado de la cultura en España”:
…en España tenemos registradas 122.673 empresas culturales en los distintos sectores, de las que el 42 % están localizadas en la Comunidad de Madrid. De estas empresas sólo el 7,2% cuenta con más de seis trabajadores y sólo el 0,6% tiene más de 50 empleados. La mayoría de las empresas culturales de nuestro país tienen la característica de contar con entre uno y tres trabajadores. Por lo general estas pequeñas empresas prestan servicios a la Administración pública en todos sus niveles. Lo hacen en los servicios de mediación cultural, en los departamentos de educación de los centros culturales. Son también los profesionales que se ocupan de la animación de los diferentes equipamientos, y los que dan vida a nuestros teatros…Si bien, las condiciones de precariedad de muchos de los trabajadores del sector eran una cuestión preocupante, estaba previsto atenderla mediante el desarrollo del ‘Estatuto del artista’, uno de los compromisos asumidos por este Gobierno. Por desgracia no hemos podido consolidar los datos positivos, y la situación que se dibuja ahora es todavía peor que la que se inició en 2008.
Si per a la senyora Mazzolari, no li sembla necessitat de primer ordre que la seua Llíria, per la qual tant treballa com tantes vegades ens ho fa saber als plenanis, aquesta Llíria nostra, Ciutat de la Música, referent cultural a tot arreu i declarada recentment per la Unesco Ciutat Creativa de la Música; si no li sembla necessitat de primer ordre, ara més que mai, donar suport a la cultura és que alguna cosa no ha entés bé.
La política cultural de l’actual Equip de Govern s’ha centrat al llarg d’aquestos anys, sobretot, en donar visibilitat a les moltes companyies de teatre i dansa valencianes així com potenciar els grandíssims professionals locals que viuen de la música.
La idea romàntica de l’artista que viu de l’ art, és molt bucòlica però en apagar-se els llums i baixar de l’escenari, actors i actrius, ballarins i ballarines, músics i tècnics també tenen una família que alimentar i unes factures que pagar. Necessitats de primer ordre, bàsicament.
Des de Compromis, animem a totes i tots que assistisquen a aquestos espectacles programats per l’Ajuntament, concerts de gran qualitat interpretats en quasi la seua totalitat per artistes valencians. La ciutadania de Llíria educada i sensible amb la cultura ha de donar exemple amb el seu suport.
Sense la cultura podem sobreviure, però viure, el que és viure, es converteix en una experiència mecànica i desesperançada.